Història

Dels primers usos a les primeres obres

Els ibers i altres pobles preromans van fer servir la badia natural al sud de Montjuïc per als intercanvis marítims. Els romans van traslladar aquesta activitat a les platges de Bàrcino, on arribaven les importacions de la capital de l'imperi, Roma. A finals del segle XIV es disposava de les drassanes reials i es van intentar tirar endavant altres obres portuàries, però no va ser fins al 1477 que van començar les primeres obres per aconseguir un port segur.

Els treballs es van dur a terme en el que més endavant seria el barri mariner de la Barceloneta. Van ser els inicis del port artificial, construït en terrenys guanyats al mar. Els segles següents, els avenços van ser lents i fatigosos, i la sorra continuava causant problemes. Però el 1772 el dic ja s'estenia fins a l'actual moll de Pescadors, on es va edificar el primer far, avui la Torre del Rellotge.

Cop de timó: cap al port modern

La industrialització i la substitució de la vela pel vapor als vaixells van produir canvis substancials en el transport i al port. La infraestructura va rebre un nou impuls quan l'any 1869 es va constituir la Junta d'Obres del Port. El Ministeri de Foment l'havia aprovada a finals del 1868, i en formaven part comerciants, armadors, naviliers i marins. Començava l'era moderna del port.

El projecte de Carlos de Angulo, de l'any 1900, va plantejar una ampliació ambiciosa per adaptar-lo a les necessitats de la indústria i del tràfic de mercaderies i passatgers. Entre finals del segle XVII i la primera dècada del segle XX, es van dur a terme les obres de molls que, en aquella època, representaven valors com l'eficiència i la modernitat. També es van construir edificis portuaris històrics, que avui es mantenen amb altres usos.

Ampliacions i iniciatives pioneres

A partir del 1917 el tràfic marítim es va veure afectat per les guerres i la dictadura franquista. Més endavant, amb la reactivació econòmica, el port va posar en marxa els plans 1965-1966, que van permetre duplicar la superfície portuària en menys de 15 anys.

El 1978 el Ministeri d'Obres Públiques va atorgar l'autonomia portuària al port. El Port Autònom continuava sent una entitat pública, però amb el règim d'empresa mercantil.

En aquella època es va enfortir el vincle amb Barcelona gràcies a l'impuls del Port Vell, una relació que es consolida encara més amb els Jocs Olímpics del 1992, sens dubte un any màgic per a la ciutat. El port va tenir-hi un paper clau, i va acollir més de 10 creuers per suplir la manca de places hoteleres de la ciutat. Aquell any el Govern espanyol va crear Ports de l'Estat per controlar el sistema portuari espanyol; l'òrgan de gestió del Port va passar a ser l'Autoritat Portuària de Barcelona.

El Pla director 1989 va fixar les bases per a l'ampliació portuària: preveia desviar el riu Llobregat dos quilòmetres cap al sud. Aquest projecte suposava tornar a duplicar la superfície del port. A més, incloïa una iniciativa pionera: la creació de la Zona d'Activitats Logístiques (ZAL) adjacent al port.

Infraestructura i visió de futur

El 2008 van enllestir-se dues obres estratègiques: els dics d'arrecerament Sud i Est, la inversió més alta de la història del port (501 milions d'euros), amb un 53% procedent del Fons de Cohesió Europeu. Un any després, el 2009, l'Hotel W Barcelona i el projecte de la Nova Bocana van donar embranzida a l'oferta turística. L'ampliació portuària havia fet necessari obrir la Bocana Nord, que va generar nous espais per al port i la ciutat.

El port ha esdevingut fonamental per a l'economia catalana i estatal gràcies a l'aposta per la intermodalitat, el desenvolupament del port en xarxa i la idea de plataforma logística creadora de riquesa, entre altres aspectes. I també, com recull el Pla estratègic 2021-2025, amb la integració de la sostenibilitat com a eix de les seves actuacions. Un port atent al present i preparat per al futur.