Col·laboració publicoprivada
Acollir la 37 edició de la Louis Vuitton America's Cup ha marcat un abans i un després a la història del Port de Barcelona; ja que la competició ha esdevingut un potent catalitzador per accelerar tres eixos clau pel Port: el foment de la integració port-ciutat, la seva consolidació com a referent internacional en compromís amb la sostenibilitat i el reforçament de la seva imatge com a líder en l’àmbit de la innovació nàutica. Així doncs, l’esdeveniment ha deixat un llegat fructífer i enriquidor, i ha remarcat la situació de Port de Barcelona com a amfitrió de celebracions esportives de prestigi, com a pioner en protecció i respecte mediambiental i com a líder en tecnologia i enginyeria marítima a escala global.
El model d'èxit publicoprivat de l'America's Cup de Barcelona
Per aconseguir ser seu de l'America's Cup, igual que en altres grans esdeveniments esportius, cal assegurar dos elements essencials: d'una banda, disposar d'exigents infraestructures (en aquest cas portuàries) i, de l'altra, cobrir el risc del cost de l'organització de l’esdeveniment.
Barcelona va ser capaç de formular una oferta amb èxit que donava resposta a aquests dos punts de partida, i ho va fer de manera diferent a les ciutats que l’havien precedit en l'organització de la Copa Amèrica de vela.
Que un port disposi de la infraestructura necessària per allotjar els sis equips que hi participaran és pràcticament impossible. Bé perquè aquesta infraestructura no existeix o bé perquè encara que existeixi, s'hi fan altres activitats. Per això, moltes vegades la proposta de ciutats seu és la de construir costoses infraestructures, vinculades a complexes transformacions urbanístiques no sempre necessàries.
Davant aquesta realitat, les administracions públiques són reticents a donar llum verda a aquesta arriscada transformació, sobretot en una societat que cada vegada exigeix una anàlisi més gran del cost-benefici d'un esdeveniment d'aquestes característiques.
Barcelona i el Port ho han fet de manera diferent
D'entrada, el Port només tenia espai per a un sol equip. Els altres cinc s'havien d'obtenir amb la col·laboració i la complicitat entre el Port i els seus operadors privats. Ells van possibilitar allotjar a les seves pròpies instal·lacions quatre equips més en uns espais que, un cop conclosa l’America’s Cup, es van recuperar per a la seva activitat habitual. Per a la sisena i darrera base, es va haver d'accelerar el procés de trasllat de part de l'activitat comercial portuària cap al sud.
La col·laboració entre el sector públic, que lidera, planifica i gestiona, i el sector privat, amb empreses que van assumir com a pròpia la capacitat de fer possible l'esdeveniment, va ser la clau per presentar l'oferta inicial i per permetre la ubicació molt ben distribuïda al llarg i ample del Port Vell.
D'altra banda, la designació de Barcelona com a seu va obligar a accelerar un conjunt d'inversions pendents.
Pel que fa a l'assumpció de compromisos econòmics, Barcelona també va ser diferent. Les aportacions públiques van ser complementades per avals d’un conjunt de persones físiques que, amb els seus diners, van procedir a garantir econòmicament la celebració de l'esdeveniment. La majoria d'aquestes persones no van obtenir cap benefici directe, però es van sentir compromesos amb l'interès general.
La comunió entre les administracions, la gestió prudent dels recursos públics, plasmada fonamentalment en la no execució de noves infraestructures, i el repartiment de riscos i càrregues entre diferents sectors, són els elements que van definir la 37a edició de l'America's Cup i van marcar un model per al futur molt més col·laboratiu i eficient.
